Response to In Discipline

A year and a half ago we published our last contribution for the projectIn Discipline: Talks from the European Side.” Since then, we have had the idea of generating a dialogue between professors and students, as a way to channel or to start to channel students’ ideas, needs, and preocupations in a horizontal and inter-generational kind of way.  The contribution below, written by the Catalan Anthropologist Josep Martí, is thus what we hope to be the first step of an ongoing conversation. Josep Martí’s text has been written in Catalan (top), and it has been translated into English (bottom),  continuing our effort to make this blog, and the In Discipline project,  multilingual.

Dr. Josep Martí is a Scientific Researcher at the Milà i Fontanals Institute (Barcelona), which makes up part of the Spanish National Research Council, otherwise known as “CSIC.” He has conducted fieldwork in different European countries, in Japan, and most recently in Equatorial Guinea. His research interests include, as reflected in his numerous publications,  the anthropology of the body, the anthropology of music, and popular culture.

Alguns comentaris

Josep Martí

IMF-CSIC, Barcelona

Una lectura atenta als diversos testimonis dels estudiants és força il·lustrativa no només del que és l’etnomusicologia sinó també d’alguns del seus problemes, en absolut deslligables de l’estat actual del món de la recerca, almenys pel que respecta les ciències “subtils”, és a dir, les ciències “no dures” en termes de Rosi Braidotti (2013: 154).

Recordem que els dos principals motors que pocs segles enrere impulsaren l’interès per les músiques de l’Altre —i per tant els estudis de Musicologia Comparada— foren els viatges relacionats amb l’expansió europea pel món i la visió herderiana dels romàntics sobre la cultura popular (Sachs, 1962: 5-15; Gelbart, 2007). És a dir, hom s’interessà per aquelles músiques de cultures considerades en el seu moment “exòtiques” i pels repertoris del món rural del propi país. I aquesta realitat pren cos així mateix en alguns dels comentaris dels estudiants. A alguns els pica el cuc de l’etnomusicologia arran de viatges a l’estranger i el contacte directe amb altres formes de fer i entendre la música. D’altres s’hi introduïren en aquest camp de coneixement a partir de l’interès per les tradicions anomenades “folklòriques” del seu propi país. En tot això s’endevina curiositat però també passió, de fet, dos ingredients bàsics per endegar una bona recerca.

Però també sabem que amb curiositat i passió no n’hi ha prou. Sense teoria i mètode no hi ha pràctica científica, i en aquest sentit, l’etnomusicologia actual ja és molt més exigent que abans i no es limita a descriure sinó també a interpretar i intentar escatir l’abast cultural de la música així com les complexes relacions que s’estableixen entre individu, societat i pràctiques musicals. En alguns dels testimonis aportats pels estudiants es fa esment de la necessitat de la interdisciplinarietat. De fet, l’etnomusicologia ja va néixer pràcticament amb voluntat interdisciplinària, i això és realment important. Però cal anar més enllà. De la mateixa manera que es parla del “nacionalisme metodològic” (Wimmer i  Glick Schiller, 2002) per a les ciències socials i humanes que per al nostre cas particular encotilla, tergiversa i afecta a qualsevol àrea de la musicologia, es pot parlar també de “disciplinarisme” que és senzillament la tendència a prendre’s massa seriosament els murs acadèmics que des del segle XIX separen diferents disciplines i especialitats (l’historiador de l’art Ernst Gombrich parlava en aquest sentit de ‘idola academica’, 1979: 112-122). Cal enderrocar murs. I avui som força conscients que l’estudi de la música demana transdisciplinarietat, més que no només interdisciplinarietat. Dècades enrere això hauria estat molt més feixuc. Avui dia, les immenses possibilitats que ofereixen els poderosos canals d’informació basats en les noves tecnologies i l’increment de fluxos que potencien l’intercanvi acadèmic ho fan més senzill.

Una problemàtica que també ha sorgit en els diversos comentaris i que té el seu indubtable interès és el de la llengua, concretament l’hegemonia de l’anglès en l’àmbit científic. Sens dubte, això representa una dificultat per a molts, a més que produeixi recança el fet de saber que si l’anglès s’ha imposat definitivament als esforços del Dr. Zamenhof per crear una koiné planetària és a causa de reeixides polítiques imperialistes en un moment històric determinat. Però un cop admesa aquesta realitat, el problema a mig termini no em sembla tan greu perquè al capdavall es tracta d’un problema conjuntural. En una o dues dècades la major part de la comunitat científica ja l’haurà superat. Sabem que en diferents períodes històrics sempre hi ha hagut llengües hegemòniques que s’han imposat en àrees geogràfiques concretes o bé en àmbits molt determinats, tant per raons pràctiques com simbòliques. La qüestió és que en l’actual món globalitzat, l’anglès ha esdevingut mitjà de comunicació en l’àmbit científic, una posició que ara per ara cap altra llengua del món li pot disputar. L’única manera que aquesta hegemonia lingüística no sigui al mateix temps dominació en el camp científic per part de països angloparlants (com ara és en bona part el cas)  és que els investigadors esdevinguin membres plenament competents de la comunitat lingüística anglòfona. Per a molts, a hores d’ara això serà un escull insalvable i per a aquestes persones un insuficient domini de l’anglès representa un seriós problema. Però ja no ho és tant per a la darrera fornada d’investigadors i ho serà menys encara per a les properes generacions. També és cert que en aquest respecte les institucions acadèmiques corresponents de les comunitats no anglòfones haurien de fer esforços per facilitar l’adopció de l’anglès com a llengua de treball per part dels seus investigadors, cosa que no sempre és el cas. Només aquesta plena integració en la comunitat lingüística anglòfona pot evitar que es mantingui el monopoli per part de països anglòfons en tot allò que envolta la recerca, com per exemple en l’important àmbit editorial. I de fet això ja és una realitat en alguns indrets com és el cas dels Països Baixos que havent-se sabut guanyar l’anglès com a llengua de treball ja posseeixen rellevants complexos institucionals dins del món de la recerca internacional. A més, cal no oblidar que el plurilingüisme constitueix sempre un gran avantatge per a l’investigador, i molt especialment en els nostres àmbits de recerca.

Alguns dels testimonis que anaven aportant els estudiants fan referència a una creixent pressió per publicar, i a ésser possible en revistes indexades. Això és ja una realitat a molts contextos acadèmics i en el futur proper no farà sinó incrementar-se: ras i curt, es tracta de la filosofia de publish or perish. Tot això està duent a una situació més aviat negativa per al món de la recerca. Personalment ho constato contínuament en aquelles persones que tenen la necessitat imperiosa de “fer currículum” i molt sovint tinc la sensació de què, entre aquestes persones, el treball de recerca s’enfoca no tant a aconseguir dur a terme una nova aportació al gruix de coneixements de l’especialitat sinó a publicar com més millor. I això té diverses conseqüències. Per una part perjudica tirar endavant un investigació realment sòlida i vigorosa perquè talment com defensa The slow science manifesto “science needs time to think. Science needs time to read, and time to fail” (http://slow-science.org/). Per altra part es produeix una creixent inflació de publicacions -sovint perfectament prescindibles- i la formació d’un mercat editorial que es mou més per criteris crematístics i d’economia neoliberal que pròpiament científics. Ha sorgit un reguitzell inabastable de revistes Open Access que publiquen si pagues, i amb més que dubtosos processos de revisió de manuscrits. S’estima que la industria de publicacions científiques va generar 9.400 milions de dòlars en beneficis l’any 2011, mitjançant la publicació de 1,8 milions d’articles (en anglès) (Noorden, 2013). S’ha bastit un gran negoci al voltant del Journal Citation Reports (JCR), talment com el gestiona la Thomson Reuters, una empresa que cotitza en borsa. Ja s’han denunciat les disfuncions de l’anomenat “factor d’impacte” de les revistes, un procediment emprat per avaluar la producció científica d’investigadors i institucions que és fàcilment manipulable per polítiques i interessos editorials (Barsky, 2014: 109).

L’àmbit acadèmic de l’etnomusicologia no ho té fàcil. Perquè a més dels problemes suara esmentats, l’etnomusicologia pateix arreu d’una reconeguda feblesa institucional. Cal fugir, doncs, de manera molt conscient de les recerques de caire solipsista i pensar la feina de l’investigador en termes socials, de rellevància social. Però sobretot caldrà no oblidar que ens trobem en un sistema de ciència i universitari que en molts llocs es caracteritza per la seva creixent macdonalització (Ritzer, 1993), excessiva burocratització i dependència d’interessos econòmics que poc tenen a veure amb el bé social. Són moltes, doncs, les coses que les futures generacions hauran d’intentar canviar.

 

Some Comments

Josep Martí (IMF-CSIC, Barcelona.) Translated by Ana-María Alarcón-Jiménez. Edited by Heather Strohschein 

A careful reading of the different students’ testimonies clearly illustrates not only what ethnomusicology is but also some of its problems. These are not at all separate from the current status of scholarly research, at least in what the “subtle” sciences (that is, not the “hard” sciences) as Rosi Braidotti has called them (2013, 154), is concerned.

Let’s remember that a few centuries ago, the two main motors that advanced interest in the musics of the other—and therefore for Comparative Musicology studies—were the travels related to European expansion throughout the world and the Romantics’ Herderian vision on folk culture (Sachs 1962, 5-15; Gelbart 2007). In other words, there was an interest in both musics from cultures then viewed as exotic and in the rural music repertoire of each country. And this reality is present in some of the comments of the students who participated in this project. Some of those curious about ethnomusicology have made trips to foreign places and have had direct contact with other ways of making and understanding music. Other students have become interested in this field of knowledge from their interest in the so-called “folkloric” traditions of their own countries. In each case, one can perceive curiosity but above all passion. And these are, in fact, two of the basic ingredients to develop a good research project.

But we all know that curiosity and passion are not enough. Without theory and method there is no scientific practice. And in this sense, current ethnomusicology is much more demanding than previous iterations. Current ethnomusicological research is not limited to descriptions. It also involves interpretation and the inquiry into the cultural scope of the music as well as on the complex relationships that are established between individuals, societies, and musical practices. In some of the testimonies given by students, the need for interdisciplinarity is mentioned. In fact, ethnomusicology has had from its beginnings a need for interdisciplinarity, and this is really important. But we must go further. In the same way that we speak of how “methodological nationalism” (Wimmer and Glick-Schiller, 2002)—for the social sciences and humanities and for our particular case—distorts and affects any area of musicology, we can also talk about “disciplinarism,” which is simply the tendency to take too seriously the walls that, since the nineteenth century, have set academic disciplines and specialties apart (the art historian Ernst Gombrich spoke of the ‘idola academica’ 1979, 112-122). We must tear down the walls. And today we are quite aware that the study of music demands a transdisciplinary approach rather than just interdisciplinarity. Decades ago this would have been much more cumbersome. Today, the immense possibilities offered by the powerful channels of information based on new technologies and the increased flows which enhance academic exchanges make it easier.

A problem that has also arisen in a number of the students’ commentaries and which has irrefutable interest is that of language, specifically the hegemony of English in the scientific realm. Undoubtedly, this represents a difficulty for many people, and it is more regrettable to know that if English has definitely been imposed upon Dr. Zamenhof’s efforts of creating a planetary Koine, it is due to the successful imperialist policies of a given historical moment. But once this reality is admitted, the problem may not seem so bad after all because, in the end, it is a temporary problem. In a decade or two, most of the scientific community will have already overcome it. We know that in different historical periods there have always been hegemonic languages that have been imposed in specific geographic areas or in very specific realms, for both symbolic and practical reasons. The point is that in today’s globalized world English has become the medium of communication in the scientific realm, a position that nowadays no other language of the world can dispute. The only way in which this linguistic hegemony can avoid being simultaneously the domination of English-speaking countries in the realm of sciences (as it is in most every case) is if researchers become fully competent members of the Anglophone linguistic community. For many, by now, this is an insurmountable hurdle and a poor command of English represents a serious problem. But this is not the case for the last batch of researchers, and it will be even less so for future generations. It is also true that in this respect, the relevant academic institutions from non-English speaking communities should make efforts to facilitate the adoption of English as a working language for their researchers, something that is not always the case. Only this full integration into the English-speaking linguistic community can prevent the maintenance of a monopoly by English-speaking countries in everything related to scholarly research, such as in the all-important publishing realm. And in fact, this is already a reality in some places such as in the Netherlands where they have been able to establish English as the working language, and where they already have relevant institutional spaces in the world of international research. Furthermore, it is always important to remember that multilingualism is always a great advantage for researchers,  especially in our research fields.

Some of the testimonies provided by the students refer to an increasing pressure to publish, and to do this preferably in indexed journals. This is already a reality in many academic contexts, and in the near future, it will only increase; in short, this is the philosophy of “publish or perish.” All this is leading to a rather negative situation for the world of scholarly research. In my experience, I constantly see this in those people who have the imperative necessity to “make curriculum,” and I often feel that among these people, the research focus is not so much in making a new contribution to knowledge of the field but in publishing. The more, the better. And this has several consequences. On the one hand, it makes it difficult to develop a solid and vigorous research because, as the Slow Science manifesto states, “science needs time to think. Science needs time to read, and time to fail” (http://slow-science.org/). On the other hand, there is a growing inflation of publications—often perfectly dispensable—and the formation of a publishing industry that is moved more by financial and neoliberal economic criteria than by scientific criteria. An unattainable trail of Open Access journals has emerged, which publish if you pay, and with more than dubious processes of manuscript revision. It is estimated that the scientific publishing industry generated an annual profit of $ 9.4 billion in 2011, with the publication of 1.8 million articles (in the English language) (Noorden,  2013). A big business has been built around the Journal Citation Reports (JCR), just like the management of Thomson Reuters, a company that is listed in the stock market. People have already denounced the dysfunctions of the so called “Journal Impact Factor.” This procedure, used to evaluate the scientific production of researchers and institutions, can be easily manipulated by politicians and editorial interests  (Barsky, 2014: 109).

The academic realm of ethnomusicology does not have it easy. In addition to the problems listed above, ethnomusicology suffers from an acknowledged institutional weakness. We must abandon, therefore, in a very conscious way, research with a solipsistic character, and think, instead, of the researchers’ job in social terms, of social relevance. But above all, we must not forget that we are in a scientific and university system that in many places is characterized by its growing McDonaldization (Ritzer, 1993), excessive bureaucracy, and dependence on economic interests that have little to do with social well-being. The things that future generations will have to try to change are, therefore, many.

 

Works Cited:

Barsky, Osvaldo. “La evaluación de la ciencia, la crisis del sistema internacional de revistas científicas y propuestas de políticas.” Debate Universitario 5 (2014) : 109-124 URL: http://ppct.caicyt.gov.ar/index.php/debate-universitario/article /view/ 5398/pdf

Braidotti, Rosi. The Posthuman. Cambridge: Polity, 2013

Gelbart, Matthew. The Invention of “Folk Music” and “Art Music”: Emerging Categories from Ossian to Wagner. Cambridge: Cambridge University Press, 2007

Gombrich, Ernst. Ideals and Idols. New York: Phaidon, 1979

Noorden, Richard van. “The True Cost of Science Publishing.” Nature 495 (2013) URL: http://www.nature.com/news/open-access-the-true-cost-of-science-publishing-1.12676

Ritzer, George. The McDonaldization of Society. Thousand Oaks: Pine Forge Press, 1993

Sachs, Curt.The Wellsprings of Music. edited by Jaap Kunst.The Hague: M. Nijhoff,1962

Wimmer, Andreas i Nina Glick Schiller.“Methodological Nationalism and Beyond: Nation-State Building, Migration and the Social Sciences.” Global Networks 2/4 (2002): 301-334

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s